MARIA JOAO PIRES A L’AUDITORI
Cada actuació musical en directe és una petita joia efímera. El clima que es crea entre públic i intèrpret just en aquell moment i just en aquell recinte són irrepetibles. S’estableix un feeling que mai més es repetirà de forma idèntica. I això és una de les coses d’aquesta vida que em fascinen. Però encara em fascina més la percepció que cadascú es crea a partir d’una mateixa experiència.
Per mi el concert de la Maria Joao Pires del passat dimarts va ser com menjar-se un bombó, però no de forma ràpida i d’una sola queixalada, sino lentament, deixant que la xocolata es vagi fonent dins la boca. Una gran pianista amb una musicalitat excel·lent i un cellista (Pavel Gomziakov) d’una tècnica impecable i gran sensibilitat.
I és que la màgia del directe té quelcom indescriptible que a vegades et transporta a esferes desconegudes, o simplement et desconecta del món real per uns instants i et fa oblidar que tens no sé quants treballs per entregar, un projecte final per redactar, un imminent examen de viola…
(Llàstima del públic…cada vegada l’odio més, sobretot el públic de l’Auditori…sembla que reservin els estossecs de tota una setmana i els deixin anar de cop entre peça i peça…o fins i tot durant l’actuació!!)
La había escuchado otras veces…siempre me ha habia dejado indiferente. Me parecía que se arriesgaba poco, de una pulcritud aséptica…no entendia de qué iba tanto show con La Pires…hasta el martes pasado…Entré en la 2a parte, para la op.110: te juro que vi a Beethoven paseandose por el escenario..no le viste tu tambien? XDd. Esta Sra. es una mèdium. Irrepetible sesión de espiritismo musical. Sobrenatural…
Lo del público…lo del otro dia (lo de siempre!) de esa gente fue como entrar en el Prado y empezar a escupir a un Goya, etc…Lo que más me jodió fue que se cargaran el silencio final: está en la partitura!!